El megàfon de la Mònica: Cedir, cedir, cedir

La Mònica* ha engegat la secció d’El Megàfon enviant-nos el seu text sobre cedir:

A vegades em canso de la gent que m’envolta, si, reconec que pot sonar molt malament; però a vegades em canso dels amics, dels pares, del germà, de la tieta, dels companys de feina, però també de la gent que no conec, i em canso perquè sempre tinc la sensació que cedeixo, que acabo fent més jo que els altres.

Cedeixo quan miro d’anar ràpid posant la compra a les bosses quan estic a la caixa del súper (jo no vull córrer!), cedeixo quan vaig a ca la mama i em fa repetir quan ja li he dit que no (jo no tinc tanta gana!), cedeixo quan quedo amb un amic perquè em porti amb cotxe i prèviament he d’agafar combinació de metro i bus per arribar fins a casa seva (tu vas amb cotxe, apropa’t tu!!), cedeixo quan em veig a les tantes de la nit preparant documents de la feina (espereu-vos fins demà!!).

I així anar fent, sóc conscient que potser alguns dels exemples semblaran irracionals; no sé si sóc l’única que té la sensació que sempre sóc la que dóna més, la que sempre està disponible per a tot, la que mai diu que no… Però el que està clar és que no vull ser aquesta persona i això només depèn de mi, però… és complicat!

Mònica.

*No és el nom real.
>> Si vols dir la teva, escriu-nos un text de màxim 200 paraules (pots adjuntar vídeos i fotografies) a bricopsicologies@gmail.com

Anuncis

Veïns que discuteixen

Veins_discuteixen
Com que aquests dies estic de baixa, els matins els passo tranquil·lament llegint al llit, al sofà del menjador o al balcó. Tinc la sort de viure en un lloc silenciós, que dóna a dins l’illa de cases.

Però que sigui silenciós vol dir que se sent, a vegades, el que fan els veïns. I ja fa dies que gairebé cada matí se sent a una parella discutir. Normalment no es criden, però es parlen amenaçadorament, es critiquen, es perden el respecte, es desprecien i es burlen l’un de l’altre, es prohibeixen coses, es fan mil retrets, posen el fill com a excusa, s’insulten… I mai ho arreglen… 

Avui estava al llit llegint sobre l’empatia, el ficar-se a la pell de l’altre, sobre el fet d’intentar comprendre la persona que tens al davant, observar-li la postura i les expressions facials, entendre les necessitats de l’altre sense devaluar les d’un mateix, ser assertiu… I, de nou, els veïns s’han posat a discutir.

I m’han vingut al cap preguntes: S’estimen? Perquè no ho deixen córrer, per al fill? Perquè es necessiten econòmicament? Com permeten que l’altra persona els parli d’aquesta manera i perquè ells contesten de la mateixa o pitjor? Qui va començar? I el fill, és allà mentre discuteixen?

No sé les respostes, segur que si parlés amb ells hauria de fer un gran esforç d’empatia i paciència per a comprendre perquè alimenten aquesta situació un dia rere l’altre i no decideixen tallar en sec o, almenys, decidir canviar-ho.

Enfadar-se

Enfadar-se
L’enuig és una reacció de disgust intens, provocada per una situació
 que jutgem com inacceptable, injusta o inconvenient. També és un indicador que ens estan ferint, que algú està violant els nostres drets o que les nostres necessitats i desitjos no estan essent satisfetes*.

El que hem de fer no és reprimir l’enuig, però tampoc deixar-lo anar de manera desenfrenada, hem de trobar un terme mig i per això cal conèixer les nostres necessitats i sentiments i aprendre a verbalitzar-les, aprendre a gestionar el conflicte ja que, quan la ment no sap com gestionar el conflicte, el cos se’n ressenteix de retruc (dolors musculars, mals de cap, insomni…).

És important deixar passar l’escalfament del moment de l’enuig per poder així parlar amb calma, sense amenaces ni insults, però sabent quines són les nostres necessitats.

* Harriet Goldhor Lerner. Psicòloga clínica
Extret de l’edició espanyola de la revista Psychologies

Crisi de sexualitat

Crisi_sexualitat
La sexualitat és una esfera més de la nostra vida, així doncs, com totes les altres “esferes” aquesta també pot veure’s afectada per l’estrès o l’ansietat, és per això que, expressar els nostres sentiments i les nostres preocupacions, sobretot amb la parella i cuidar la intimitat pot ajudar a millorar una crisi de sexualitat.

La comunicació és la clau.

Cal saber el que ens demana el nostre cos, saber-ne els bloqueigs i els desitjos, perquè un cop puguem desxifrar-nos a nosaltres mateixos sabrem comunicar-ho a la persona que tinguem al davant.

L’aparença i el maquillatge

Aparença_maquillatge
Influeix el maquillatge a l’hora de jutjar les persones? 

Arnaud Aubert* investigador de la “sintaxi del maquillatge” comença a tenir les primeres respostes referents al tema que ens ocupa; el maquillatge pot fer variar l’opinió de la persona que ens observa, contribueix a jutjar-ne l’atractiu, la personalitat i, fins i tot, la moral.

Això no és nou, l’aparença física és important des de temps ancestrals perquè als nostres avantpassats hi depenia la seva supervivència, poder avaluar, només amb una mirada si el que tenien al davant era un amic o una amenaça.

Així doncs, el maquillatge pot influenciar en aquesta presa automàtica de decisió, pot contribuir a decantar la balança en una entrevista de feina cap a qualsevol de les dues bandes ja que, no parlem que el maquillatge millori la nostra imatge sinó que influeix en ella, podem anar excessivament maquillats per a la ocasió o massa poc cuidats, cal buscar-ne un terme mig.

Aubert explica que massa maquillatge perjudica la comunicació no verbal perquè cobreix faccions i expressions, però per altra banda, les taques o els granets distreuen l’interlocutor, que processa menys dades, i n’acaba fent una baixa avaluació general.

* Arnaud Aubert. Catedràtic del departament de Neurociència de la Universitat François-Rabelais
Extret de la revista SModa (25/01/2014) de María Ovelar

Impossible No comunicar

Comunicacio No Verbal

S’ha dit moltes vegades que no només es comunica amb les paraules, però, som realment conscients d’això?

Un estudi del professor de psicologia Albert Mehrabian estableix uns tant per cents ben sorprenents!
Comunicacio No Verbal
És per això que sovint algú ens pregunta “què et passa?” sense que haguem manifestat verbalment cap tipus de malestar; a vegades és una resposta amb un to estrany el que demostra que hi ha alguna cosa; no lliga el què s’està dient amb el com s’està dient; la nostra actitud corporal parla per si sola.

És molt interessant fer aquest exercici al metro, per exemple, on podem observar tranquil·lament a dues persones parlar, i, sense saber què diuen, intentar endevinar de què parlen, quina relació hi pot haver entre elles segons com es miren, com es col·loquen (són família? amics? parella? es cauen bé?…), a veure què descobrim!