El cansament ens fa confondre emocions

2018_05_22-Cansament-Confon-Clara

Escric aquestes línies al mòbil, asseguda als peus del llit, a les fosques, amb la meva filla d’1 any i 10 mesos en braços. Portem més d’una hora intentant que s’adormi i no hi ha manera. No vol. Es rebel·la. I a mi se’m acaba la paciència, i m’enfado. Sense voler m’enfado amb ella, però sobretot amb mi per no ser més pacient, em desespero, sento… Què sento? Ufff… Jo, que treballo les emocions amb infants a vegades em sorprenc de com em costa a mi saber què m’està passant, posar-li nom.

Ràbia? No. Frustració? Si. Tristesa? Una mica també. Fa un parell de setmanes un amic psicòleg va dir-me que a vegades tendeixo a ofuscar-me, i que quan això em passa ja l’he cagat. “Tu decideixes si alimentes aquest llop o bé el llop de l’optimisme”, apa, i això com es fa? Podria començar per detectar el moment d’ofuscació quan el vegi arribar, com quan tinc migranya i detecto els primers símptomes i decideixo prendre’m la pastilleta perquè no vagi a més. Potser necessito una pastilleta imaginària de l’ofuscació…

Treballar amb infants té quelcom bidireccional, jo els “ajudo” i ells m’ajuden a mi sense adonar-se’n. M’explico, cada dia, a cada grup de l’extraescolar fem una ronda de notícies, cadascú explica una cosa que li ha passat, que sigui rellevant per ell/a i selecciona quines emocions intervenen en la seva notícia/experiència, les adultes també expliquem una notícia nostra per allò que formem part del grup, per allò que diem sempre a pares i mares que si vols que l’infant comparteixi experiències, comparteix tu les teves.

Doncs bé, l’altre dia els vaig explicar als infants precisament això de la meva filla que tardava tant i tant a adormir-se i que jo estava molt cansada… I m’anaven preguntant sobre les meves emocions “estar cansat és una emoció?” van dir-me, “mmm no…” vaig contestar-los dubtant (o sí?), vaig fer un moment de silenci per pensar quina emoció buscàvem, “crec que l’emoció que tenia era desesperació, però potser sí que fatiga és una emoció… Sabeu què?”, els vaig dir, “Crec que quan estic molt cansada em poso trista, i confonc estar cansat amb trist”“jo també em poso trista quan estic cansada” diu una, “jo m’enfado quan estic cansat”diu el que normalment parla poc.

I pam! Sense buscar-ho vam fer un descobriment, i quan dic “vam”, vull dir que jo també vaig descobrir; em vaig descobrir a mi confonent cansament amb tristesa.

I de sobte somric, sóc conscient del descobriment; i és que ser-ne conscients i posar nom al que ens passa és el primer pas per poder gestionar-ho la propera vegada que ens sentim així.

 

{Reedició feta a partir del post “El cansament confon” al blog de La Nau Espacial}

Anuncis

Hola de nou!

Fa tres anys vaig dir “a reveure” a aquest blog i ara puc dir que ben aviat tornarà a estar en marxa de la mà del projecte “La Nau Espacial” que vaig cofundar el setembre del 2015 sobre educació emocional; La Nau Espacial tindrà el seu blog on seré una de les redactores (com tot l’equip), així que tornarem a engegar la vessant psico-literària també pel BricoPsicologies aportant reflexions, experiències tant de la carrera de psicologia com de la meva feina professional en el treball de l’educació emocional amb infants i tot el que l’envolta. Us espero, ens veiem aviat!

C.

El tacte i la família

Tacte Familia
“Un nen que no rep mostres d’afecte creixerà amb la sensació que no les mereix”
* Afirma Teresa Baró.

Hi ha famílies més i menys afectuoses, però el tacte produeix efectes beneficiosos en tots els àmbits, tan per qui genera una mostra d’afecte com per qui la rep. I parlem de grans beneficis: genera confiança, calma, rebaixa els nivells d’estrès, i contribueix a una bona autoestima.

També és veritat que famílies que no estan acostumades a expressar habitualment mostres d’afecte, les que hi hagi poden generar incomoditat entre els membres, o semblar forçades.

L. folch i Camarasa deia que un nen pot arribar a saber què representa pel seu pare per la manera com aquest li agafa la mà quan caminen pel carrer; en aquell moment, el nen pot rebre senyals d’estima o d’indiferència sense que s’hagi de dir res.

* Extret del llibre “La gran guía del lenguaje no verbal” Teresa Baró. Paidós Divulgación

Els fills emprendran el vol

Fills_Emprendran_Vol
Antoni Bassas, en la seva columna com a editor del diari Ara, ens regalava una breu reflexió sobre els fills i el fet de deixar-los emprendre el vol quan toqui. Aquí en teniu un petit tast!

Tu em vas dir una frase que no he oblidat.

L’estimada Empar Moliner escrivia ahir que recordava “molt” una frase que li vaig dir quan va néixer la seva filla: “No oblidis que no és vostra”. Em penso que, en realitat, vaig dir-li: “És teva, però no és per a tu“.

La idea és que els primers anys dels fills són d’absoluta dependència, però no és recomanable ni acostumar-s’hi ni, encara menys, allargar-la. Al contrari, davant un marrec és millor anar-se entrenant a veure’l com la persona independent amb la qual aviat discreparem i que algun dia volarà“.

Escrit per Antoni Bassas, Diari Ara, columna de l’editor del dijous 3 d’octubre del 2013

Educar a ser autònoms

Educar Autonoms
Aprendre a ser autònom és quelcom innat, des que naixem, els nadons passen d’estar estirats a caminar, van adquirint habilitats  motores i cognitives que ajudaran a la seva autonomia; és necessari, per això, que el seu entorn deixi que desenvolupi aquesta autonomia, que sumi habilitats, superi petits nous reptes que el facin aprendre i créixer.

L’entorn és essencial per això, si aquest el protegeix massa, el nadó no guanyarà tanta autonomia, ja sigui física com mental i emocional, i d’alguna manera sempre buscarà l’entorn perquè li resolgui els problemes que es vagi trobant, la qual cosa, crea una dependència molt poc sana, que provocarà que el nen (també com adult) potser no busqui nous reptes, no s’arrisqui.

Per això és important que, si veiem que el nen està provant de fer alguna cosa, que ho intenti diverses vegades i, després, podem oferir-li la nostra ajuda, o que ens miri com ho fem perquè pugui reproduir-ho.

Diu Paloma Arenós* “Si els pares han permès i incentivat el grau d’independència, el mateix nen demanarà superar nivells“.

*Paloma Arenós, periodista autora de l’article “Cada cop més autònoms” del suplement Criatures del 30/03/2013, del diari Ara.

Valentia, estimació i model

Valentia Estimacio Model
Després d’una parada tècnica, intentarem tornar a una certa regularitat.

En el suplement Ara Criatures del diari Ara entrevisten a Carles Porta, periodista, perquè parli del seu paper com a pare, i ens hem quedat amb aquesta idea:

“…Anem cap a un món molt complicat. Ella (la seva filla) és molt valenta. No els podem protegir tant. La sobreprotecció fa beneits els fills […] S’ha de ser valent i els has de fer valents“.

I Porta segueix:

“…Vaig acabar aprenent que per educar hi ha dues coses fonamentals, estimació i model. És molt important que el nen sàpiga que, faci el que faci, la teva estimació no perilla. Ara bé, oferir-los un model passa per saber dir de tant en tant “no!” o “prou!”, i això ha desaparegut en moltes famílies“.

Només cal veure un parell de capítols del programa Hermano Mayor (Cuatro) per saber que Carles Porta no va gens desencaminat. La majoria d’adolescents que apareixen al programa ens acaben constatant que els conflictes venien per la falta de demostració d’estima, per la sobreprotecció o per la falta de confiança, per citar-ne alguns; els nens, els adolescents no es comporten malament y  no fan dolenteries perquè sí, hi ha una raó al darrere, un crit d’atenció, un no saber gestionar les emocions o les relacions, i és que en algun moment, abans que es desencadenessin aquestes reaccions, algú no els va saber ensenyar com fer-s’ho.