Fer només una cosa a la vegada

Fer_una_cosa_a_la_vegada
He passat 10 dies a l’hospital. Res greu, com deia el metge “gravedad 0”. He passat una operació. Tampoc greu, però m’he quedat adolorida per totes bandes. Avui m’han enviat a casa, a fer repòs, molt de repòs, res de fer esforços, ni anar ràpid.

Camino a poc a poc, respiro amb calma. He pensat que m’asseuria al sofà amb el portàtil al damunt; sembla molt fàcil la idea inicial “asseure’s al sofà amb el portàtil al damunt”, però de sobte he vist que comportava molts més moviments dels que havia pensat en en un principi…

De sobte he hagut de pensar en buscar els coixins correctes, lloc on reposar els peus, portàtil, carregador, telèfon i ampolla d’aigua a la vora, anar prèviament al bany per no haver d’aixercar-se després, deixar tot el necessari a l’abast, etc.

Però no ho he fet en un moment, com hagués fet abans, no; automàticament ho he intentat, però físicament el meu cos ha posat el fre.

He hagut de fer només una cosa a la vegada i prestar tot la meva atenció en aquella tasca per evitar els menys moviments amunt i avall del pis possibles i, a més a més, fer una parada després de cada moviment (buscar el carregador, trobar-lo, descansar; agafar-lo i buscar un allargador, descansar; connectar-lo, descansar…).

Un cop estava “asseguda al sofà amb el portàtil al damunt”, he tornat a posar el pilot automàtic: he encès l’ordinador i he obert 10 pestanyes a internet de tot de blogs i coses que segueixo i volia mirar i, per si fos poc, he engegat la música i he mirat el mòbil mentre esperava que es carreguessin totes les pàgines que havia obert.

I de sobte m’he atabalat. Massa informació, massa soroll, després d’estar 10 dies a l’hospital només fent una cosa a la vegada, allò m’ha atabalat. He apagat la música, he tancat pestanyes, he decidit ignorar els avisos de missatges que sentia al mòbil i només concentrar-me en una cosa a la vegada.

I per primera vegada després de molt de temps, he sentit la serenor d’anar a poc a poc, de posar tota la meva atenció en una sola cosa amb calma, molta calma, sense pensar en el què he fet ni en el que havia de fer després. I ha sigut fantàstic.

Pensaments del passat

2014_05 pensaments_passat
El passat a vegades torna a la nostra ment, certs fets que vam viure (potser tràgics o simplement que ens van afectar) retornen al nostre pensament sense que sabem exactament perquè.

A vegades ens sorprenem a nosaltres mateixos pensant en esdeveniments passats que sembla que no vinguin al cas de res; però quan ha passat temps d’un esdeveniment que sovint encara recordem, i que el seu record ens fa mal, no hauríem de buscar la causa en el fet en sí, sinó en aquelles idees que encara ens repetim relacionades amb el fet.

El que ens retorna, el que ens “tortura”, no és l’esdeveniment sinó els pensaments que seguim repetint-nos una vegada rere una altra “com vaig poder fer allò?”, “no em puc perdonar que…”, “hauria d’haver dit que…”

Mirem quins discursos interiors ens estem fent i observarem com de durs podem arribar a ser amb nosaltres mateixos.

Començar somrient

Somriures
Jaume Sanllorente, fundador de Sonrisas de Bombay, ha escrit el llibre El poder de las sonrisas, un llibre en el qual parla de com va crear l’organització.

Hi ha un moment del llibre en què parla de com se li va ocórrer el nom de l’organització, i, clar estar, parla de l’acte de somriure:

Provin una cosa tan senzilla com començar el dia somrient i seguir fent-ho en entrar en una botiga o demanar en un restaurant, fusionant aquest gest perenne en moltes de les nostres tasques quotidianes o excepcionals. Veuran els prodigiosos resultats al seu voltant.

Sanllorente, J. (2013) El poder de las sonrisas. Editorial Conecta. Barcelona

Crisis

Crisis

La crisi és canvi, és deixar de ser una cosa per esdevenir-ne una altra. I aquest canvi, aquesta incertesa, ens provoca neguit. Aquest neguit és el que fa que rebutgem els moments de crisi, de canvi, però els hem de poder acceptar com a part de la vida per poder aprofitar-los i aprendre’n”

Al llibre Les eines del bricolatge emocional, ens expliquen que és complicat estar sempre en una situació d’estabilitat, la vida és dualitat. Arantxa Coca, psicopedagoga, ens mostra dos exemples comuns de crisi:

Crisi de parella: Donada quan hi ha un canvi d’etapa; si aquesta se supera la parella s’enforteix i s’arriba a una nova etapa.

Crisi personal: Podem entrar en crisi amb un mateix en el moment en què necessitem un canvi. Ens cal evolucionar i, a vegades, s’han de deixar certes coses enrere per poder avançar, créixer, aprendre.

VVAA (2010) Les eines del bricolatge emocional. Columna

Expulsar un pensament negatiu

Expulsar Pensament Negatiu
Hi ha vegades que ens ronda al cap i durant dies algun tipus de pensament negatiu, i no trobem la manera d’aturar-lo.

Araceli Segarra, en el seu llibre Ni tan alt ni tan difícil ens dóna un petit consell que ella extreu del mestre hindú Osho, per a expulsar d’una manera simbòlica però eficient aquests tipus de pensaments, per a desactivar els circuits negatius:

Quan tinguis un pensament negatiu, exhala immediatament, com si te n’estiguessis desprenent a través de l’exhalació. Exhala profundament, ajudant-te amb l’estómac, i, a mesura que treguis l’aire, visualitza com la negativitat és expulsada.

Després inhala profundament dos o tres cops. Davant la negativitat, comença amb l’exhalació, no amb la inhalació. Quan vulguis absorbir alguna cosa, comença amb la inhalació; quan vulguis desfer-te d’alguna cosa, comença per l’exhalació.

Segarra, A. (2013). Ni tan alt ni tan difícil. Barcelona: La Galera.

La llista de les petites joies quotidianes

LlistaPetitesJoies
Quines són aquelles coses que estan en el nostre dia a dia que ens agraden, que ens fan la vida una mica millor? En som conscients o són tan automàtiques que ni les valorem?

Fer cada dia una llista mental o asseure’s i escriure-les un cop a la setmana, i apuntar aquestes petites joies ens ajudarà a reconèixer-les, a estar-hi més atents i a valorar-les, i així, serem una mica més feliços.

Potser són les converses amb els fills anant a l’escola?
El petó de bona nit?
Que em tapin amb la manta quan em quedo adormida al sofà?
Un somriure del cambrer?
El moment del cafè?
Escoltar música anant a la feina?
Una conversa improvisada amb una amiga que està lluny?
Riure sola escoltant la ràdio?
Llegir al llit el diumenge al matí?

Caminar a la ciutat

Caminar_Ciutat
A vegades, caminar pels carrers d’una ciutat pot arribar a generar un cert estrès, una certa irritació; hi ha dies que dóna la sensació que tothom vol passar precisament per on vas tu i has d’anar esquivant vianants.

Teresa Baró* ens parla precisament d’això, de la densitat de gent, de les aglomeracions, en com, caminant per la ciutat el nostre espai personal es veu amenaçat una vegada rere l’altra, el que produeix la sensació d’estrès que comentàvem, ens hem de “defensar” contínuament del nostre entorn; hem de mirar de caminar amb el pas ferm, defensant el nostre espai, i això, realment, pot arribar a generar un gran cansament.

Tot i així, és també un bon exercici per augmentar la nostra confiança; pensa bé si quan vas pel carrer ets sempre el que t’apartes, el que desvies el teu recorregut. Si és així, proposa’t caminar sense desviar-te, fes que siguin els altres els que s’hagin de desviar del seu camí (deixant passar aquella gent que no té tanta mobilitat, òbviament), camina amb seguretat i decisió i comprovaràs que de mica en mica l’aniràs adquirint.

* “La gran guía del lenguaje no verbalTeresa Baró. Paidós Divulgación