Els 5 laments més comuns just abans de morir

Laments_abans_morir
Bronnie Ware ha estat molts anys treballant a cures paliatives, ha passat moltes hores amb gent a qui li quedava hores de vida.

De les converses que ha tingut amb tots ells se’n va fer un article a The Guardian i un llibre*, en els quals explicava els 5 laments més comuns que li expressava gent que estava a punt de morir:

      1. Tan de bo hagués tingut el coratge de viure una vida fidel a mi mateix, no la vida que els altres esperaven de mi. Aquest era el lament més comú de tots; veien que molts dels seus somnis no s’havien acomplert perquè van decidir fer o no fer certes coses; la salut et dóna una llibertat la qual molts pocs no ens n’adonem fins que ens falta.
      2. Tan de bo no hagués treballat tant. Un lament que provenia més dels homes que de les dones, es varen perdre la infantesa dels seus fills i la companyia de la seva parella.
      3. Tan de bo hagués tingut el coratge d’expressar els meus sentiments. Molta gent suprimeix o conté els seus sentiments per a mantenir la pau amb els altres, d’aquesta manera no esdevenen mai la persona que realment són; moltes malalties estan relacionades amb l’amargor i el ressentiment.
      4. Tan de bo hagués mantingut el contacte amb els meus amics. Molts no s’adonaven fins a l’últim moment dels beneficis de les belles amistats, havien estat tant ficats en les seves coses que no havien atès la gent que els envoltava, laments de no donar a l’amistat el temps i l’esforç que mereixa. Tothom troba a faltar els seus amics quan s’està morint.
      5. Tan de bo m’hagués permès ser feliç. Molts no s’adonen fins al final que ser feliç és una elecció; la por al canvi, el confort de la familiaritat en comptes de fer el que un desitja i vol, a fer més cas dels altres que a un mateix.

* Ware, B. (2012). The Top Five Regrets of the Dying: A Life Transformed by the Dearly Departing. Hay House: United States

Dir adéu

Avia
La mort és un tema complicat, i quan la persona és propera encara ho és més. També és complicat expressar aquest mix de sentiments que t’envaeix la mort d’algú que no volies que marxés perquè l’estimaves, però que a la vegada veies que ja havia viscut tota la vida i que havia de dir “adéu”.

Quan la persona és propera, a vegades és millor que algú amb més perspectiva i a la vegada amb molta tendresa expressi amb paraules el teu mix de sentiments. Gràcies, Eva.

Que la gent estimada mori abans d’hora provoca una ràbia infinita. Que la gent estimada mori després d’haver viscut provoca una tristesa serena, gairebé agradable. Som mortals, ja ho sabem. Seria fantàstic que a tots se’ns aturés el cor després d’haver teixit molt.

Eva Piquer, escriptora, periodista, professora i mare
Extret del post “Teixir” del seu blog La feina o la vida

Morir “abans de temps”

Tatiana_Sisquella
Quan algú mor sempre és trist, però quan algú jove mor sempre sentim ràbia i una gran dosi d’injustícia. Ens envolta el pensament de “no li tocava“…

La mort de la periodista Tatiana Sisquella, de 35 anys, aquesta setmana, ens ha deixat en xoc, personalment m’ha fet plantejar si realment som conscients que un dia morirem.

Aquests dies he preguntat al meu voltant: “Què faries si sabessis que et queden 4 dies de vida?” Ho sé, és complicat, però no buscava respostes com “deixaria la feina” o “parlaria amb tothom que estimo”. No. Vull dir, què faries ara? Ara mateix?

“Potser en comptes de seure al sofà i mirar el mòbil pujaria al terrat a veure la posta de sol
“M’acabaria de menjar aquest entrepà de truita assaborint cada una de les mossegades
“Aniria igualment a fer la classe de ioga del divendres”
“Escoltaria un concert, a primera fila, sense fer cap foto, sense gravar cap vídeo, només escoltant i mirant
“Tornaria a mirar aquell capítol de The Office en què vaig riure tant i tant
Em quedaria parlant fins que es fes clar amb la meva parella”

M’han agradat molt aquestes respostes,  i m’han fet replantejar cada acció del meu dia a dia “Vaig aquí perquè vull? Ho faria si em quedessin 4 dies o potser faria una altra cosa?“. Aquestes reflexions sempre vénen en moments en què la mort ens cau a la vora, i crec que són reflexions prou importants com per anotar-les i tenir-les sempre en compte, no només quan la realitat se’ns presenta com una bufetada.