La feina que volem

La_feina_que volem
El món laboral és una jungla i en temps de crisi s’ha fet més perillosa encara.

Ens han fet agafar por a reflexionar “és aquesta la feina que vull fer? la feina a la qual vull dedicar gairebé tot el meu temps?“, i el pitjor és que si la resposta és “no“; hem agafat encara més por a decidir canviar, a posar-hi remei.

Què faríem si no tinguéssim por? Si decidíssim arriscar-nos? 

Probablement molts dirien “deixaria la feina, miraria què vull fer realment i posaria tots els meus esforços a fer allò que vull, que m’ompliria i em faria més feliç que el que tinc ara“.

Quan frenem la nostra rutina diària (temps de vacances, baixes laborals…) és quan potser veiem més clar tots aquests aspectes, i amb serenor, calma i perspectiva potser ens adonem que ens cal un canvi més gran que el que ens brinda un període de vacances.

Arriscar-se és arriscat (lògic), fa por. Però crec que ha arribat un punt que prefereixo en un futur dir “em vaig arriscar, ho vaig provar, vaig renunciar a certa estabilitat i em vaig llançar a intentar amb totes les meves forces a fer allò que em feia feliç, i deixar de fer allò que no m’omplia o, fins i tot, que em feia encara més infeliç“; i si després no funciona, després buscarem una alternativa.

Però crec que és preferible tenir el neguit, el vertigen, que provoca arriscar-se a sentir-se més ple, que el neguit que provoca l’estrès de seguir fent allò que “hem” de fer i no volem seguir fent.

Fer només una cosa a la vegada

Fer_una_cosa_a_la_vegada
He passat 10 dies a l’hospital. Res greu, com deia el metge “gravedad 0”. He passat una operació. Tampoc greu, però m’he quedat adolorida per totes bandes. Avui m’han enviat a casa, a fer repòs, molt de repòs, res de fer esforços, ni anar ràpid.

Camino a poc a poc, respiro amb calma. He pensat que m’asseuria al sofà amb el portàtil al damunt; sembla molt fàcil la idea inicial “asseure’s al sofà amb el portàtil al damunt”, però de sobte he vist que comportava molts més moviments dels que havia pensat en en un principi…

De sobte he hagut de pensar en buscar els coixins correctes, lloc on reposar els peus, portàtil, carregador, telèfon i ampolla d’aigua a la vora, anar prèviament al bany per no haver d’aixercar-se després, deixar tot el necessari a l’abast, etc.

Però no ho he fet en un moment, com hagués fet abans, no; automàticament ho he intentat, però físicament el meu cos ha posat el fre.

He hagut de fer només una cosa a la vegada i prestar tot la meva atenció en aquella tasca per evitar els menys moviments amunt i avall del pis possibles i, a més a més, fer una parada després de cada moviment (buscar el carregador, trobar-lo, descansar; agafar-lo i buscar un allargador, descansar; connectar-lo, descansar…).

Un cop estava “asseguda al sofà amb el portàtil al damunt”, he tornat a posar el pilot automàtic: he encès l’ordinador i he obert 10 pestanyes a internet de tot de blogs i coses que segueixo i volia mirar i, per si fos poc, he engegat la música i he mirat el mòbil mentre esperava que es carreguessin totes les pàgines que havia obert.

I de sobte m’he atabalat. Massa informació, massa soroll, després d’estar 10 dies a l’hospital només fent una cosa a la vegada, allò m’ha atabalat. He apagat la música, he tancat pestanyes, he decidit ignorar els avisos de missatges que sentia al mòbil i només concentrar-me en una cosa a la vegada.

I per primera vegada després de molt de temps, he sentit la serenor d’anar a poc a poc, de posar tota la meva atenció en una sola cosa amb calma, molta calma, sense pensar en el què he fet ni en el que havia de fer després. I ha sigut fantàstic.

Els rituals de vida de Robin Sharma

2014_05 rituals_robin_sharma
Robin Sharma
, expert en lideratge i desenvolupament personal, té diversos rituals de la vida per al nostre dia a dia ben interessants i fàcils de seguir. Sovint, les coses breus entren més que les grans explicacions, aquest n’és un cas.

  • Ritual del despertar: Els 10 primers minuts després de llevar-te dedica’ls a pensaments positius i tranquils, d’aquesta manera el subconscient pren la mateixa actitud.
  • Ritual de la solitud: Dedica 15 minuts al dia (o més, si pots) a estar en silenci, amb tu mateix, no cal que sigui meditant, pot ser una passejada o prenent una tassa de cafè al sofà.
  • Ritual de la reflexió del final del dia: Just abans d’anar a dormir, pensa en tot allò que ha ocorregut durant el dia que t’ha agradat i com podries millorar allò que no t’ha agradat.
  • Ritual de la simplicitat: Observa els teus objectes, les teves pertinences i pensa si podries reduir-ne el volum.

Idees extretes de: Foguet, N. i Ros, M. (2011). El mètode checklist. Edicions 62

Tècnica d’estudi “Pomodoro”

Tecnica_Pomodoro
Ja fa uns dies que no han sortit posts nous, la raó és que ha començat el semestre universitari de nou, el que comporta redirigir molts dels esforços i temps lliures a l’estudi.

Quan ens hem de posar a fer feina, sovint, és complicat, mandra, altres feines, distraccions, i sobretot la idea d’haver d’estar molt de temps fent aquest “esforç” compliquen la tasca.

Aquí us deixo la tècnica Pomodoro que funciona realment bé i és molt senzilla d’utilitzar, es tracta d’estudiar en 4 blocs de 25 minuts, fent descansos de 5 minuts i, finalment, un descans de 20 minuts (si es vol fer més d’una ronda). Seria així:

  • Ronda 1 d’estudi/treball > 25 minuts
  • Descans > 5 minuts
  • Ronda 2 d’estudi/treball > 25 minuts
  • Descans > 5 minuts
  • Ronda 3 d’estudi/treball > 25 minuts
  • Descans > 5 minuts
  • Ronda 4 d’estudi/treball > 25 minuts
  • Descans > 20 minuts

Un dels grans avantatges és que, mentalment, només et focalitzes a estudiar 25 minuts; i els 5 minuts de descans funcionen també com a moment per assimilar l’estudi.

Es poden trobar App’s de tècnica Pomodoro amb temporitzadors i eines molt atractives.
Us animo a provar-ho!

“Autoajuda” en 2 passos

Autoajuda 2 passos
Baixar de pes, augmentar l’autoestima, trobar parella, parlar en públic, tenir un matrimoni exitós…

Hi ha moltíssims llibres dedicats a tots aquests aspectes i més; ara corre per internet una imatge en què t’expliquen com resoldre’ls només en 2 passos. Ho hem trobat senzill, graciós, original i molt cert! Aquí els deixem:

BAIXAR DE PES
1. Tanca la boca
2. Posa’t a córrer

AUGMENTAR L’AUTOESTIMA
1. Estima’t tal com ets ara
2. Que et sigui igual el que pensin els altres

CREIXEMENT PERSONAL
1. Deixa de tenir-te llàstima
2. Deixa de donar la culpa als altres dels teus fracassos

SUPERACIÓ PERSONAL
1. Deixar de fer tonteries
2. Posa’t a treballar

AUTO-CURACIÓ
1. Perdona’t les tonteries que hagis fet
2. Perdona les tonteries dels altres

AUTO-CONEIXEMENT
1. Mira’t al mirall
2. Digues les veritats, encara que dolguin

– – – – –

TROBAR PARELLA
1. No hi ha gent a la mesura dels teus capritxos
2. Perd la por a estar sol

MATRIMONIS D’ÈXIT
1. No posis les banyes
2. Compleix amb les teves obligacions

– – – – –

ADMINISTRAR FINANCES
1. No gastis el que no tens
2. Deixa de demanar prestat

PARLAR EN PÚBLIC
1. No tinguis por a dir tonteries
2. Si ja n’has dit, segueix parlant

LIDERATGE
1. Demana les coses amb valentia
2. Posa un exemple

MILLORAR LA IMATGE
1. Banya’t, pentina’t, renta’t les dents
2. Posa’t dret

MODALS I ETIQUETA
1. Saluda
2. Tanca la boca quan masteguis

Reconèixer les emocions

Reconeixer_Emocions
Una de les coses que més ens diferencia de la resta d’animals és el fet de poder gestionar les nostres emocions; els animals actuen en resposta a un estímul, no poden modificar una emoció per pròpia voluntat.

El primer que hem de fer per aprendre a gestionar les nostres emocions és reconèixer-les; això ho farem observant en el moment i detingudament què és el que estem sentint, on ho estem sentint (en quina part del cos, a la gola? al pit? a les mans? a la panxa?…), i com és aquest sentiment; d’aquesta manera podem arribar a gestionar-les, perquè no es pot controlar allò que no coneixem.

Extret del llibre Sentir, de Fernando Noailles Olivé (Aguilar Fontanar)

Caminar a la ciutat

Caminar_Ciutat
A vegades, caminar pels carrers d’una ciutat pot arribar a generar un cert estrès, una certa irritació; hi ha dies que dóna la sensació que tothom vol passar precisament per on vas tu i has d’anar esquivant vianants.

Teresa Baró* ens parla precisament d’això, de la densitat de gent, de les aglomeracions, en com, caminant per la ciutat el nostre espai personal es veu amenaçat una vegada rere l’altra, el que produeix la sensació d’estrès que comentàvem, ens hem de “defensar” contínuament del nostre entorn; hem de mirar de caminar amb el pas ferm, defensant el nostre espai, i això, realment, pot arribar a generar un gran cansament.

Tot i així, és també un bon exercici per augmentar la nostra confiança; pensa bé si quan vas pel carrer ets sempre el que t’apartes, el que desvies el teu recorregut. Si és així, proposa’t caminar sense desviar-te, fes que siguin els altres els que s’hagin de desviar del seu camí (deixant passar aquella gent que no té tanta mobilitat, òbviament), camina amb seguretat i decisió i comprovaràs que de mica en mica l’aniràs adquirint.

* “La gran guía del lenguaje no verbalTeresa Baró. Paidós Divulgación