El silenci i l’amistat

Si encara no ho heu fet, us convido a descobrir Liniers i les seves vinyetes.
Amigo_Liniers

Anuncis

Conflictes emocionals i càncer

Cancer_Conflictes_Emocionals
La gran web Ets el que menges va oferir una entrevista al cirurgià i oncòleg Joan Vidal-Jové, sobre la influència de l’alimentació i la gestió dels conflictes emocionals en el desenvolupament del càncer.

Us deixem aquí un petit tast, però recomanem intensament que llegiu la totalitat de l’entrevista aquí.

Els conflictes emocionals són un factor desencadenant del càncer.

L’ésser humà es nodreix físicament, emocionalment i essencialment.

La prevenció física del càncer, pel que fa a l’alimentació, passa per evitar un medi àcid, els tòxics i la inflamació, i elaborar els conflictes emocionals i prioritzar els nostres valors fonamentals.

La depuració és una eina fonamental.

Els àcids grassos essencials, els antioxidants (vitamina C) i la cúrcuma tenen un paper preeminent en la nutrició antitumoral.

Joan Vidal-Jové

Article “Els conflictes emocionals són un factor desencadenant de càncer” de Trinitat Gilbert. Extret de la web Ets el que menges, el 23 de desembre de 2012.

Veïns que discuteixen

Veins_discuteixen
Com que aquests dies estic de baixa, els matins els passo tranquil·lament llegint al llit, al sofà del menjador o al balcó. Tinc la sort de viure en un lloc silenciós, que dóna a dins l’illa de cases.

Però que sigui silenciós vol dir que se sent, a vegades, el que fan els veïns. I ja fa dies que gairebé cada matí se sent a una parella discutir. Normalment no es criden, però es parlen amenaçadorament, es critiquen, es perden el respecte, es desprecien i es burlen l’un de l’altre, es prohibeixen coses, es fan mil retrets, posen el fill com a excusa, s’insulten… I mai ho arreglen… 

Avui estava al llit llegint sobre l’empatia, el ficar-se a la pell de l’altre, sobre el fet d’intentar comprendre la persona que tens al davant, observar-li la postura i les expressions facials, entendre les necessitats de l’altre sense devaluar les d’un mateix, ser assertiu… I, de nou, els veïns s’han posat a discutir.

I m’han vingut al cap preguntes: S’estimen? Perquè no ho deixen córrer, per al fill? Perquè es necessiten econòmicament? Com permeten que l’altra persona els parli d’aquesta manera i perquè ells contesten de la mateixa o pitjor? Qui va començar? I el fill, és allà mentre discuteixen?

No sé les respostes, segur que si parlés amb ells hauria de fer un gran esforç d’empatia i paciència per a comprendre perquè alimenten aquesta situació un dia rere l’altre i no decideixen tallar en sec o, almenys, decidir canviar-ho.

Els 5 laments més comuns just abans de morir

Laments_abans_morir
Bronnie Ware ha estat molts anys treballant a cures paliatives, ha passat moltes hores amb gent a qui li quedava hores de vida.

De les converses que ha tingut amb tots ells se’n va fer un article a The Guardian i un llibre*, en els quals explicava els 5 laments més comuns que li expressava gent que estava a punt de morir:

      1. Tan de bo hagués tingut el coratge de viure una vida fidel a mi mateix, no la vida que els altres esperaven de mi. Aquest era el lament més comú de tots; veien que molts dels seus somnis no s’havien acomplert perquè van decidir fer o no fer certes coses; la salut et dóna una llibertat la qual molts pocs no ens n’adonem fins que ens falta.
      2. Tan de bo no hagués treballat tant. Un lament que provenia més dels homes que de les dones, es varen perdre la infantesa dels seus fills i la companyia de la seva parella.
      3. Tan de bo hagués tingut el coratge d’expressar els meus sentiments. Molta gent suprimeix o conté els seus sentiments per a mantenir la pau amb els altres, d’aquesta manera no esdevenen mai la persona que realment són; moltes malalties estan relacionades amb l’amargor i el ressentiment.
      4. Tan de bo hagués mantingut el contacte amb els meus amics. Molts no s’adonaven fins a l’últim moment dels beneficis de les belles amistats, havien estat tant ficats en les seves coses que no havien atès la gent que els envoltava, laments de no donar a l’amistat el temps i l’esforç que mereixa. Tothom troba a faltar els seus amics quan s’està morint.
      5. Tan de bo m’hagués permès ser feliç. Molts no s’adonen fins al final que ser feliç és una elecció; la por al canvi, el confort de la familiaritat en comptes de fer el que un desitja i vol, a fer més cas dels altres que a un mateix.

* Ware, B. (2012). The Top Five Regrets of the Dying: A Life Transformed by the Dearly Departing. Hay House: United States

Estar sol i en silenci

Sol_Silenci
Per diverses circumstàncies, ahir vaig estar pràcticament tot el dia sola, a casa, sense parlar amb ningú. No va ser fins les vuit del vespre que em vaig adonar d’aquest fet, que no havia parlat amb ningú d’una manera directa, m’explico, sí que m’havia comunicat per missatges amb diversa gent, però sense fer servir la veu.

Em vaig adonar que havia passat tot el dia amb mi mateixa, entretenint-me amb diverses coses (llibres, televisió -poqueta-, puzzles, rentadores, ordinador, cuinar, netejar, ordenar…), i que les havia fet en silenci; ni música, ni ràdio. Res.

Vaig pensar que creia que era la primera vegada que estava tot un dia pràcticament en silenci, només escoltant-me a mi i atenent a tot allò que anava fent. I és ben curiós, vaig notar que, durant tot el dia, havia tingut una sensació de pau, de serenitat, de no fer cap esforç per ningú més que per a mi, de no córrer per res ni per ningú, de fer les coses amb temps, pausadament. 

És possible que des de fora, aquesta sensació de passar el dia “sol” i en silenci, tiri una mica enrere (ens fa “por” estar sols?), però animo a tothom a provar-ho, a estar tot un dia amb un mateix, a escoltar-se i a regalar-se temps. És una experiència interessant.