Veïns que discuteixen

Veins_discuteixen
Com que aquests dies estic de baixa, els matins els passo tranquil·lament llegint al llit, al sofà del menjador o al balcó. Tinc la sort de viure en un lloc silenciós, que dóna a dins l’illa de cases.

Però que sigui silenciós vol dir que se sent, a vegades, el que fan els veïns. I ja fa dies que gairebé cada matí se sent a una parella discutir. Normalment no es criden, però es parlen amenaçadorament, es critiquen, es perden el respecte, es desprecien i es burlen l’un de l’altre, es prohibeixen coses, es fan mil retrets, posen el fill com a excusa, s’insulten… I mai ho arreglen… 

Avui estava al llit llegint sobre l’empatia, el ficar-se a la pell de l’altre, sobre el fet d’intentar comprendre la persona que tens al davant, observar-li la postura i les expressions facials, entendre les necessitats de l’altre sense devaluar les d’un mateix, ser assertiu… I, de nou, els veïns s’han posat a discutir.

I m’han vingut al cap preguntes: S’estimen? Perquè no ho deixen córrer, per al fill? Perquè es necessiten econòmicament? Com permeten que l’altra persona els parli d’aquesta manera i perquè ells contesten de la mateixa o pitjor? Qui va començar? I el fill, és allà mentre discuteixen?

No sé les respostes, segur que si parlés amb ells hauria de fer un gran esforç d’empatia i paciència per a comprendre perquè alimenten aquesta situació un dia rere l’altre i no decideixen tallar en sec o, almenys, decidir canviar-ho.

L’estat d’enamorament

Breu apunt 01 _ Estat enamorament

“Té un punt antinòmic el fet d’intentar prolongar tota la vida un estat d'”excepció” com és el d’estar enamorats.

En aquest moment està apareixent un discurs amorós nou, que no pretén mantenir l’estat d’enamorament sinó prestigiar els hàbits del cor més sostenibles: les passions dolces, les petites felicitats quotidianes, la intensitat serena, l’alegria.

Hi ha una certa desmitificació de l’enamorament.”

José Antonio Marina
{Suplement ES, diari La Vanguardia, 24/11/2012}