Caminar a la ciutat

Caminar_Ciutat
A vegades, caminar pels carrers d’una ciutat pot arribar a generar un cert estrès, una certa irritació; hi ha dies que dóna la sensació que tothom vol passar precisament per on vas tu i has d’anar esquivant vianants.

Teresa Baró* ens parla precisament d’això, de la densitat de gent, de les aglomeracions, en com, caminant per la ciutat el nostre espai personal es veu amenaçat una vegada rere l’altra, el que produeix la sensació d’estrès que comentàvem, ens hem de “defensar” contínuament del nostre entorn; hem de mirar de caminar amb el pas ferm, defensant el nostre espai, i això, realment, pot arribar a generar un gran cansament.

Tot i així, és també un bon exercici per augmentar la nostra confiança; pensa bé si quan vas pel carrer ets sempre el que t’apartes, el que desvies el teu recorregut. Si és així, proposa’t caminar sense desviar-te, fes que siguin els altres els que s’hagin de desviar del seu camí (deixant passar aquella gent que no té tanta mobilitat, òbviament), camina amb seguretat i decisió i comprovaràs que de mica en mica l’aniràs adquirint.

* “La gran guía del lenguaje no verbalTeresa Baró. Paidós Divulgación

El tacte i la família

Tacte Familia
“Un nen que no rep mostres d’afecte creixerà amb la sensació que no les mereix”
* Afirma Teresa Baró.

Hi ha famílies més i menys afectuoses, però el tacte produeix efectes beneficiosos en tots els àmbits, tan per qui genera una mostra d’afecte com per qui la rep. I parlem de grans beneficis: genera confiança, calma, rebaixa els nivells d’estrès, i contribueix a una bona autoestima.

També és veritat que famílies que no estan acostumades a expressar habitualment mostres d’afecte, les que hi hagi poden generar incomoditat entre els membres, o semblar forçades.

L. folch i Camarasa deia que un nen pot arribar a saber què representa pel seu pare per la manera com aquest li agafa la mà quan caminen pel carrer; en aquell moment, el nen pot rebre senyals d’estima o d’indiferència sense que s’hagi de dir res.

* Extret del llibre “La gran guía del lenguaje no verbal” Teresa Baró. Paidós Divulgación

El rostre que ens “mereixem”

Quines arrugues tenim o tindrem? Què diu el nostre rostre de com som?

Rostre Actitud

Teresa Baró, en la seva Gran guía del lenguaje no verbal, ens apunta que els experts en morfopsicologia* afirmen que hi ha un moment, al voltant dels 40 anys en què tenim la cara que ens mereixem. Baró expressa:

Sobre la base de l’herència genètica, hem anat modelant una fisonomia, reflex de la nostra manera de ser, de les actituds que predominen en la nostra vida i dels sentiments més freqüents.

Fàcil, les arrugues que tinguem o tindrem, són resultat del moviment que anem fent al llarg de la vida, dels nostres músculs de la cara; com més ens enfadem més arrugarem el front i l’entrecella i, per tant, més marcat ens quedarà amb el temps; com més riem més se’ns marcarà als extrems exteriors dels ulls, com més ens preocupem per les coses, com més plorem, com més… No es tracta de no deixar mostrar com ens sentim sinó de ser conscients de com ens prenem les coses que ens passen, com reaccionem i, en definitiva, quina actitud tenim davant la vida.

És inevitable que ens surtin arrugues (tot i que actualment  hi ha maneres de fer-les gairebé desaparèixer…), però nosaltres podem arribar a “decidir” quines arrugues volem que ens surtin més, les de preocupació? Les d’enfadat? Les de riure?

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

*La morfologia estudia la suposada correlació entre les característiques morfològiques de la cara d’una persona i el seu perfil psicològic.