El cansament ens fa confondre emocions

2018_05_22-Cansament-Confon-Clara

Escric aquestes línies al mòbil, asseguda als peus del llit, a les fosques, amb la meva filla d’1 any i 10 mesos en braços. Portem més d’una hora intentant que s’adormi i no hi ha manera. No vol. Es rebel·la. I a mi se’m acaba la paciència, i m’enfado. Sense voler m’enfado amb ella, però sobretot amb mi per no ser més pacient, em desespero, sento… Què sento? Ufff… Jo, que treballo les emocions amb infants a vegades em sorprenc de com em costa a mi saber què m’està passant, posar-li nom.

Ràbia? No. Frustració? Si. Tristesa? Una mica també. Fa un parell de setmanes un amic psicòleg va dir-me que a vegades tendeixo a ofuscar-me, i que quan això em passa ja l’he cagat. “Tu decideixes si alimentes aquest llop o bé el llop de l’optimisme”, apa, i això com es fa? Podria començar per detectar el moment d’ofuscació quan el vegi arribar, com quan tinc migranya i detecto els primers símptomes i decideixo prendre’m la pastilleta perquè no vagi a més. Potser necessito una pastilleta imaginària de l’ofuscació…

Treballar amb infants té quelcom bidireccional, jo els “ajudo” i ells m’ajuden a mi sense adonar-se’n. M’explico, cada dia, a cada grup de l’extraescolar fem una ronda de notícies, cadascú explica una cosa que li ha passat, que sigui rellevant per ell/a i selecciona quines emocions intervenen en la seva notícia/experiència, les adultes també expliquem una notícia nostra per allò que formem part del grup, per allò que diem sempre a pares i mares que si vols que l’infant comparteixi experiències, comparteix tu les teves.

Doncs bé, l’altre dia els vaig explicar als infants precisament això de la meva filla que tardava tant i tant a adormir-se i que jo estava molt cansada… I m’anaven preguntant sobre les meves emocions “estar cansat és una emoció?” van dir-me, “mmm no…” vaig contestar-los dubtant (o sí?), vaig fer un moment de silenci per pensar quina emoció buscàvem, “crec que l’emoció que tenia era desesperació, però potser sí que fatiga és una emoció… Sabeu què?”, els vaig dir, “Crec que quan estic molt cansada em poso trista, i confonc estar cansat amb trist”“jo també em poso trista quan estic cansada” diu una, “jo m’enfado quan estic cansat”diu el que normalment parla poc.

I pam! Sense buscar-ho vam fer un descobriment, i quan dic “vam”, vull dir que jo també vaig descobrir; em vaig descobrir a mi confonent cansament amb tristesa.

I de sobte somric, sóc conscient del descobriment; i és que ser-ne conscients i posar nom al que ens passa és el primer pas per poder gestionar-ho la propera vegada que ens sentim així.

 

{Reedició feta a partir del post “El cansament confon” al blog de La Nau Espacial}

Anuncis

El megàfon de la Mònica: Cedir, cedir, cedir

La Mònica* ha engegat la secció d’El Megàfon enviant-nos el seu text sobre cedir:

A vegades em canso de la gent que m’envolta, si, reconec que pot sonar molt malament; però a vegades em canso dels amics, dels pares, del germà, de la tieta, dels companys de feina, però també de la gent que no conec, i em canso perquè sempre tinc la sensació que cedeixo, que acabo fent més jo que els altres.

Cedeixo quan miro d’anar ràpid posant la compra a les bosses quan estic a la caixa del súper (jo no vull córrer!), cedeixo quan vaig a ca la mama i em fa repetir quan ja li he dit que no (jo no tinc tanta gana!), cedeixo quan quedo amb un amic perquè em porti amb cotxe i prèviament he d’agafar combinació de metro i bus per arribar fins a casa seva (tu vas amb cotxe, apropa’t tu!!), cedeixo quan em veig a les tantes de la nit preparant documents de la feina (espereu-vos fins demà!!).

I així anar fent, sóc conscient que potser alguns dels exemples semblaran irracionals; no sé si sóc l’única que té la sensació que sempre sóc la que dóna més, la que sempre està disponible per a tot, la que mai diu que no… Però el que està clar és que no vull ser aquesta persona i això només depèn de mi, però… és complicat!

Mònica.

*No és el nom real.
>> Si vols dir la teva, escriu-nos un text de màxim 200 paraules (pots adjuntar vídeos i fotografies) a bricopsicologies@gmail.com

El tacte i la família

Tacte Familia
“Un nen que no rep mostres d’afecte creixerà amb la sensació que no les mereix”
* Afirma Teresa Baró.

Hi ha famílies més i menys afectuoses, però el tacte produeix efectes beneficiosos en tots els àmbits, tan per qui genera una mostra d’afecte com per qui la rep. I parlem de grans beneficis: genera confiança, calma, rebaixa els nivells d’estrès, i contribueix a una bona autoestima.

També és veritat que famílies que no estan acostumades a expressar habitualment mostres d’afecte, les que hi hagi poden generar incomoditat entre els membres, o semblar forçades.

L. folch i Camarasa deia que un nen pot arribar a saber què representa pel seu pare per la manera com aquest li agafa la mà quan caminen pel carrer; en aquell moment, el nen pot rebre senyals d’estima o d’indiferència sense que s’hagi de dir res.

* Extret del llibre “La gran guía del lenguaje no verbal” Teresa Baró. Paidós Divulgación