Una crítica merescuda

Gretchen Rubin, en el seu calendari Happiness project, ens indica 3 passos per manejar una crítica merescuda:

  1. Admet el teu error. Això és extremament efectiu, si estàs disposat a carregar amb la teva part de culpa, la gent et donarà responsabilitat i no culpa.
  2. Explica el què has après. Si pots mostrar una crítica que mostri que has après alguna cosa, demostres que has entès la seva crítica. Això, per si mateix i en general, calma als crítics.
  3. Gaudeix la part divertida de fracassar. Replanteja la qüestió d’acceptar les crítiques. El fet és, que tenir un objectiu alt t’obre a la crítica, perquè és una part necessària de l’èxit. Replantejar part del fracàs i de la crítica és part de la diversió de fer coses.
Anuncis

Síndrome de l’espectador

Sindrome Espectador
És possible que en algun moment de la vida t’hagi passat, el síndrome de l’espectador és un fenomen psicològic que explica que és menys provable que qualsevol persona intervingui en una situació d’emergència com més persones hi hagi presenciant-la.

Els primers estudis es van fer l’any 1968, per John Darley i Bibb Latané.

L’explicació és tristament aquesta: sempre s’assumeix que algú altre intervindrà i al final tothom s’absté d’intervenir; el cervell pensa “com més gent menys responsabilitat tinc”.

No intervenim per bloquejos, per vergonya d’equivocar-nos o que critiquin la nostra actuació o perquè pensem que hi deu haver algú més qualificat que nosaltres que podrà donar un cop de mà, o simplement per imitació: “si ningú està fent res és que no es deu poder fer res o que algú ja ha fet el que es podia fer”.

Un trist exemple és el cas de Kitty Genovese, que va ser apunyalada i violada durant mitja hora de nit en un barri, amb més de 30 testimonis que ho van presenciar des de casa seva i ningú va ser capaç de sortir o de trucar a la policia fins que ja era massa tard.

Una manera de reduir el síndrome de l’espectador en un moment d’emergència és dirigir-se a algú en concret, d’aquesta manera accentues la “responsabilitat” de fer alguna cosa en algú, i no en la multitud.