Estar sol i en silenci

Sol_Silenci
Per diverses circumstàncies, ahir vaig estar pràcticament tot el dia sola, a casa, sense parlar amb ningú. No va ser fins les vuit del vespre que em vaig adonar d’aquest fet, que no havia parlat amb ningú d’una manera directa, m’explico, sí que m’havia comunicat per missatges amb diversa gent, però sense fer servir la veu.

Em vaig adonar que havia passat tot el dia amb mi mateixa, entretenint-me amb diverses coses (llibres, televisió -poqueta-, puzzles, rentadores, ordinador, cuinar, netejar, ordenar…), i que les havia fet en silenci; ni música, ni ràdio. Res.

Vaig pensar que creia que era la primera vegada que estava tot un dia pràcticament en silenci, només escoltant-me a mi i atenent a tot allò que anava fent. I és ben curiós, vaig notar que, durant tot el dia, havia tingut una sensació de pau, de serenitat, de no fer cap esforç per ningú més que per a mi, de no córrer per res ni per ningú, de fer les coses amb temps, pausadament. 

És possible que des de fora, aquesta sensació de passar el dia “sol” i en silenci, tiri una mica enrere (ens fa “por” estar sols?), però animo a tothom a provar-ho, a estar tot un dia amb un mateix, a escoltar-se i a regalar-se temps. És una experiència interessant.

Abans de morir vull…

Abans_De_Morir_Vull
Les conferències TED són una gran font de descobriments i reflexions. Avui us deixo aquesta de Candy Chang, una artista taiwanesa-americana de Nova Orleans que reflexiona sobre la mort, sobre les relacions, sobre el temps…

Dues de les coses més valuoses que tenim són el temps i les nostres relacions amb la resta de les persones.

En l’època de distraccions constants que vivim és més important que mai trobar maneres de mantenir la perspectiva i recordar que la vida és curta i fràgil.

Parlar de la mort, o fins i tot pensar-hi, és un assumpte que sovint ens desanima, però m’he adonat que el fet de preparar-se per la mort és una de les coses més encoratjadores que es poden fer.

Pensar en la mort t’aclareix la vida.

Candy Chang

La paràbola de les prioritats

Parabola Prioritats
Un expert en gestió del temps, en una conferència, va presentar als assistents un pot de vidre i una pila de pedres de la mida del puny i els va dir “Quantes pedres caben dins el pot?”; mentre els assistents s’ho rumiaven ell va anar col·locant pedres dins el pot fins a emplenar-lo. Els va preguntar “Està ple el pot ara?”, tots els assistents van assentir.

Llavors, l’home va treure de sota la taula una galleda amb grava, en va agafar una mica i la va tirar dins el pot de vidre, sacsejant-lo, i les pedretes van entrar al pot pels espais que havien deixat les pedres més grans. L’expert va tornar a preguntar “Està ple?”, aquesta vegada els assistents van dubtar.

Tot seguit, l’home va treure una bosseta de sorra i la va abocar dins el pot de vidre, va preguntar “I ara?”, tots van exclamar “No!”.

Va agafar un got d’aigua i el va abocar dins el pot de vidre.  En acabat, l’expert va preguntar “Què acabo de demostrar?”, un dels assistents va respondre “Que és igual com de plena estigui la nostra agenda, si ho intentes, sempre pots fer que hi cabin més coses”.

“No!”, va respondre l’expert, “El que això us ensenya és que si no poses les pedres grans al principi, després ja no hi cabran. Quines són les pedres grans a la teva vida? La família, la parella, els amics, els somnis, la salut…? No oblidis posar-les primer; la resta, ja trobarà el seu lloc…”.

Què és el temps lliure?

Aquí teniu un text petit i deliciós extret del llibre infantil Tenir temps i perdre el temps, de Brigitte Labbé i Michel Puech (en català: editat per Cruïlla, traduït per Enric Tudó i il·lustrat per Jacques Azam).

Temps Lliure Jacques Azam

“<<Temps lliure>>. Una expressió curiosa! Vol dir que la resta del temps és <<temps no lliure>>, temps empresonat, temps reclòs, temps engabiat? Sí, naturalment; si no, no diríem pas <<temps lliure>>. I quina és la diferència entre <<temps lliure>> i <<temps no lliure>>?

El <<temps no lliure>> és un temps omplert per algú altre i no pas per nosaltres mateixos. Un temps durant el qual algú altre ha decidit què ens toca fer.

El temps lliure, doncs, és un temps que encara és buit, un temps per omplir, i que nosaltres mateixos hem d’ocupar. Un temps durant el qual decidirem què fer, sense demanar permís als altres.